Èxit de la 8a Investidura. Gràcies a tots per ser-hi!
Secà. A propòsit de la investidura de nous Confrares. 
Catalunya és majoritàriament un país de secà. “Pluja , sol i guerra a Sebastopol”. Aquesta era la gran esperança dels nostres besavis. Sol mai n’ha faltat; l’aigua s’ha anat aconseguint amb més o menys fortuna utilitzant tota mena de rituals; la guerra a Sebastopol representava aquelles oportunitats noves per obrir mercats i endossar el cereal…
Què en queda de tot plegat?
Fins fa no massa el secà s’havia convertit en un espectre del que era. Els marjals construïts amb tant d’esforç per guanyar espai a les pendents, eren engolits sistemàticament pel bosc incontrolat. Un bosc que es cremava també periòdicament de manera devastadora. I les planures? Molt cobejades… però com a base per extensives granges dedicades a l’engreix porcí, activitat amb el que el pagès es pot defensar i treballar els llargs mesos d’hivern… I la resta? La majoria del territori, és clar, dedicat a la sembra de cereal (això sí, gràcies a les subvencions europees), un cultiu que paradoxalment tot just produeix un quart del pinso que requereix l’engreix dels nostres garrins … És sostenible tot plegat?
Hem de relegar el nostre territori a una plataforma d’engreix? No tinc res contra la producció porcina, ans el contrari, és part de la base de la nostra alimentació i cultura populars… però l’engreix no ho és. I menys ara, que per acabar-ho d’adobar ni tan sols ens deixen produir energia dels purins! Immersos com estem sota el monopoli de les grans elèctriques que ens forcen a utilitzar una energia cara i bruta… i que castiga amb taxes desmesurades la utilització d’energies alternatives…
Ja es veu ben bé que el model que hem tingut de secà és totalment insostenible, i mancat d’orgull i d’il·lusió.
Però tot canvia… Mireu la vinya. Fins fa no pas tant, menyspreada. El seu fruit destinat a la garrafa, sense cap mena de contemplació. Fa vint anys, quan parlàvem de vi parlàvem de Riojas, i Riberas dels Dueros…
Fixeu-vos, avui som aquí ! En aquest homenatge anual a la cultura del vi, que és la cultura del respecte i admiració per la terra i per la gent que amb una gran dignitat la defensa dia a dia tenint-ne cura i vetllant per fer-ne un fruit d’una gran qualitat! L’esforç continuat, diari, any rera any, sota estrictes mesures reguladores per assegurar-ne la qualitat han fet el que veiem avui: una nova il·lusió que ens ha tornat el renéixer del vi al Bages. Que ve de Bacus diuen. El Déu del vi.
En temps dels romans la majoria del vi provenia de la nostra comarca. També fou l’origen dels aiguardents que varen enriquir la Catalunya del segle XVII. El Bages, amb el clima extrem permet el petit miracle que d’una terra recremada pel sol, el cep n’extregui aigua abundosa i la faci dolça i nutritiva. Fermentada per l’etern llevat Saccharomyces, que hi afegeix la justa proporció d’alcohol i amb això la higienització del líquid salvant tantes generacions de malures diarreiques rampants… sense parlar de la generosa aportació en forma dels plaers pels sentits i per la ment.
El vi doncs com a impulsor del secà, com a gran generador de valor afegit. El gran valoritzador del territori. Un exemple en el que s’emmirallen altres petites revolucions que estem començant a veure. Com el renaixement d’antigues fórmules de producció de pa, recuperació de nous tipus de cereals, de la valorització dels olis, dels fruits secs… i tot plegat encara massa poc potenciat pel nostre País, que ho ha de voler impulsar, que ho ha de tibar, i valorar. Un País que ha de ser el nostre. Donar valor al nostre món rural requereix una gran implicació de tota la ciutadania. A tots nivells ! No pot ser que encara a la majoria de les fondes de Catalunya el vi que se t’ofereix d’entrada sigui de la Rioja o la Ribera… A cada poble només hauria de servir-se el vi de la Comarca, els productes de la Comarca…
Nacionalisme? Comarcalisme? Localisme? Tribalisme? Podeu anomenar-ho com vulgueu. Potser el que ha fet més fortuna és el de Km0, més… asèptic. Donat que s’ha lligat amb la obvietat de la sostenibilitat energètica.
Potser s’ha associat menys amb el concepte nòrdic de solidaritat local. És ben senzill: afavorir el veí perquè un altre dia t’afavorirà a tu mateix i permetrà mantenir la Comunitat. Afavorir el veí encara que el seu producte sigui més car, perquè darrera d’aquest cost hi ha uns impostos que permeten defensar millor l’estat del Benestar de la gent més propera, no pas el de la Rioja… Un tipus de solidaritat que a casa nostra sembla que tot just comença a funcionar a subcomarques com l’Empordanet.
Hem d’aconseguir que aquest esperit de respecte per la terra, respecte pel treball dels nostres es dissemini. Ja ho deia un gran microbiòleg fa molts anys, en Renè Dubois: “actúa localment, pensa globalment”. Aquesta és la base d’un progrés solidari, sostenible, d’escala humana. O si voleu, d’anar a pams, de no fer volar coloms afavorint visions suposadament àmplies, planetàries, que mai se sap a qui afavoreixen …
Fixeu-vos, i de tot plegat el vi n’és el màxim exponent, el triomfador, i per això té sentit el que feu vosaltres: reivindicar un producte d’una Comarca. La nostra Comarca. És el producte de proximitat amb més projecció, una projecció que caldria ser recolzada encara més radicalment per tots els seus veïns. Idealment no hi hauria d’haver cap vi que no fos el local als nostres restaurants, fins a l’extrem que no en sortís cap ampolla de la Comarca i la gent es vegués forçada a venir a visitar-nos per poder-lo tastar en tot el seu esplendor. I de retruc afavorir un millor coneixement del Bages i dels seus productes.
Tot aquest esplendor sorgeix de masies d’origen pre-català, carolingi, empeltades amb l’amor i respecte per la natura. Que fan produccions cada més ecològiques i acurades. Agrupant una amalgama de distintes versions provinents de petites o grans extensions de territori. Calcari o argilós. Infiltrat per les barraques de pedra seca ancestrals on es protegien de les inclemències del temps els nostres rebesavis. Tanta varietat!!!! Syrah, Sumoll, Ull de llebre, Cabernet franc o Picapoll… pujats amb el daurat del sol intens i la sequedat de les nostres terres.
Deixeu que em repeteixi: Quina emoció! Quin miracle el del cep, capaç d’extreure les miques escasses d’aigua perquè el llevat les transformi en excels brous que ens fan imaginar-nos millors i més lliures.
Vinaters! Em sento molt orgullós i emocionat que m’hagueu acollit a la vostra Confraria, i em sembla que parlo de part de tots els nou vinguts, perquè el que feu no és només provocar una exaltació dels sentits, si no que esteu fent una revolució local que permetrà valoritzar el món del secà i construir un rerepaís orgullós, ple, i tractor d’un jovent lluitador i innovador que ha d’aixecar el món rural i posar-lo a l’altura dels grans països europeus. Com Anglaterra, França o Alemanya, on la Ruralia és una vertadera Estructura d’Estat, donat que en recull tota l’essència, n’és la seva reserva espiritual, i la seva connexió més propera amb la mare natura.
Visca el vi del Bages !
Visca Catalunya !
Pere-Joan Cardona Iglesias
Confrare de Mèrit
